En èpoques de crisi el sector públic ha d'incentivar el consum, ha de fer inversió pública i augmentar les transferències.

escrit per Vanessa Palacios

El sector públic, és a dir, el conjunt d’administracions i empreses públiques d’un territori, té diverses funcions, una de les quals és vetllar per conduir l’economia del país: accelerant o desaccelerant quan convingui. Així doncs, actua com a regulador de la inestabilitat econòmica natural dels sistemes econòmics capitalistes. 

En èpoques de crisi, el govern d’un Estat pot optar per dues postures: no intervenir ja que creu que el mercat sortirà per ell mateix de la crisi; o intervenir, consumint o produint béns i serveis per tal de fer créixer artificialment el nivell d’activitat econòmica del país i tornar a emprendre un període d’expansió. Des del meu punt de vista, em decanto per la segona opció com la millor.

Crec doncs, que per una banda des del sector públic s’ha de fomentar la creació d’infraestructures com ara pavellons, carreteres, ... i altres obres públiques ja que amb aquesta inversió es crearà ocupació, la qual conduirà a una disminució de la taxa d’atur, així com, un augment de les rendes familiars. D’aquesta manera, les famílies tindran més poder adquisitiu i consumiran més, per tant, estimularan l’oferta i ajudaran a l’augment del nivell productiu del país i, mica en mica, contribuiran a la millora de l’economia i a la sortida de la crisi.

No obstant, la inversió pública pot generar aquest efecte positiu, també pot provocar un endeutament més elevat del pressupost públic amb les consegüents despeses financeres que el fet de tenir deutes comporta, però tot i que en principi això pot semblar un argument per deixar de fer aquestes inversions crec que a mig o llarg termini quan aquestes infraestructures aportin generació d’activitat econòmica, la recuperació portarà més ingressos, el dèficit es reduirà i es podrà reduir aquest endeutament.

Per altra banda, en èpoques de crisi, el sector públic ha d’incentivar el consum mitjançant les transferències, és a dir, subsidis de desocupació, pensions de jubilació, beques d’estudi, ... entre altres, els receptors d’aquestes transferències són ciutadans que amb la recessió han vist reduir els seus ingressos i per tant, redueixen la seva despesa familiar. El fet que l’Estat pagui aquests diners a les famílies frena la caiguda del consum i no agreuja la crisi, fins i tot, es podria pensar que pot ajudar a la recuperació. Alguns economistes no volen ni sentir a parlar de les transferències ja que per finançar-les s’ha d’agafar diners que provenen dels impostos, cotitzacions socials, ... i després, es transfereixen cap a la població. Segons aquests economistes aquesta mecànica és injusta pels que generen renda i estimula que molt pensin que no cal treballar per haver de pagar impostos, val més esperar que l’Estat els doni alguna prestació.

Per entendre aquestes transferències i la importància que poden tenir per les famílies posaré alguns exemples: pensions que l’Estat Espanyol paga a les persones que han acabat la seva vida professional, subsidis per incapacitat temporal, pensions de guerra, ajuts per l’atenció a la infància i a les famílies, diners que la Generalitat dóna de forma periòdica a les Universitats per finançar el seu funcionament, o bé a l’Institut Català de Salut per poder gestionar els hospitals o els caps, ajuts que els ajuntament donen a les entitats locals d’esport o cultura o bé a través de la regidoria de benestar social. Totes aquestes que acabo de citar s’anomenen transferències corrents i suposen una despesa per l’Administració emissora i un ingrés per les famílies o per les entitats que les reben. Però també n’hi ha d’un altre tipus que són les de les transferències de capital que es destinen a fer front a una inversió , per exemple, l’ajut que pot donar la Diputació de Barcelona per a construir un parc a Prats de Lluçanès, o la Generalitat de Catalunya per a aixecar el nou CAP del poble.

L’estat també pot enviar part dels recursos recaptats a les a empreses, aleshores no es parla de transferències sinó de subvencions, que serveixen per crear noves empreses, per invertir en béns de capital, per crear nous llocs de treball, ... Aquestes també crec que poden ser un bon instrument per ajudar a la recuperació econòmica.

En tercer lloc, una altra actuació que ha de fer l’estat, al meu entendre, en èpoques de crisi sobretot és dur a terme polítiques per fomentar el consum, per exemple, pagant una campanya de comunicació als mitjans perquè es faci turisme a Catalunya o bé posant llums i decoració nadalenca al carrer per estimular les compres de Nadal, o també organitzant fires en els municipis. O en un altre sentit realitzar polítiques de suport i estímul a les empreses com l’electrificació i urbanització d’un polígon, l’assessorament per a la realització d’innovacions en tecnologia o el finançament de tècnics per a la promoció econòmica, etc.

En conclusió, si partim de la premissa o de l’opinió que el sector públic ha de ser el motor de l’economia en temps de crisi, aquestes tres accions: la inversió pública, la despesa pública sobretot en transferències i les polítiques de foment al consum i a la promoció econòmica són claus per reactivar els nivells d’activitat econòmica i tornar a emprendre el fil conductor del cicle econòmic.

Tanmateix, sembla que actualment els dirigents del govern a Madrid i també a Catalunya no són o sembla que no són d’aquest parer. Segon el meu criteri, el sector públic funcionarà correctament quan realitzi aquestes actuacions d’una manera adequada i en el moment necessari perquè sinó es crea un clima d’incertesa en la societat que pot genera un descontentament d’aquesta vers el sector públic.