Tot per tots? La funció redistribuïdora del sector públic

Text expositiu escrit per Josep Casas i Natàlia Peraire (8/06/2009)

Una de les funcions que realitza el sector públic sobre l'economia d'un país o zona és de redistribuïdora de la renda. Aquesta funció es basa en l'objectiu d'equitat, és a dir, en la idea que tots els ciutadans puguin cobrir les seves necessitats bàsiques d’alimentació i allotjament, educació, sanitat i assistència social. Per aconseguir aquest objectiu, es defineix un principi d’equitat que estableix que tots els ciutadans han de contribuir a les despeses que possibiliten l’acció correctora de l’Estat en funció de la seva capacitat econòmica. És a dir, que cada ciutadà pagarà uns impostos en funció de les rendes generades, que permetran al sector públic pugui facilitar ajudes econòmiques aquells altres ciutadans que no hagin pogut generar rendes perquè puguin obtenir els béns i serveis que satisfaran les seves necessitats bàsiques.

Si l'Estat no intervingués en aquesta funció la renda o patrimoni de cada persona s'aniria acumulant de forma desigual entre la població i arribaria un moment en què uns tindríem molt i els altres molt poc. Com hem dit, per poder corregir aquesta errada, el sector públic, fixa una sèrie d'impostos. Concretament utilitza els impostos directes, és a dir, aquells que recauen sobre la renda i el patrimoni.

Un dels impostos directes més coneguts és l'IRPF, que és un Impost que recau sobre la Renda de les Persones Físiques- Aquest impost és progressius, és a dir, segons el nivell del salari d'una persona o les despeses que pugui tenir, ja sigui perquè està pagant una hipoteca o perquè té fills a càrrec, fa que el tipus impositiu que ha de pagar la persona variï. El tipus impositiu d’aquest impost varia entre el 15% i el 27% sobre la renda generada per una persona (sous, interessos, lloguers, dividends, beneficis empresarials). Així una persona que obté menys de 11.200 euros l’any no ha de pagar aquest impost, en canvi, una persona que generi unes rendes de 22.000 euros pagarà un 15% + 8% sobre les rendes generades un cop extret el mínim personal que no tributa i una persona que generi uns 60.000 euros anuals haurà d’aplicar-se un 27% + 15%. En definitiva, paga més impostos qui genera més riquesa i el revés.

Un altre dels impostos directes és el de patrimoni, que recau sobre les propietats (finques, cases, terrenys)..A partir del 2008 aquest impost s’ha tret, amb la qual cosa la gent que té més propietats s’estalvia de contribuir al sosteniment de l’estat per aquest concepte.

Un cop l'Estat a recaptat tots aquests diners dels contribuients, decideix com i per a qui aniran destinat i els redistribueix. És a dir, la gent que estigui a l’atur i no pugui generà un sou cobrarà un subsidi de desocupació; la gent jubilada que ja no treballi i tampoc pot generar una renda pel seu treball , percebrà una pensió, la gent discapacitada també rebrà ajudes... A més, implantarà mesures per afavorir la contractació de treballadors i beques d'estudi.

Un cop aclarida la funció de redistribució que fa el sector públic podem respondre la pregunta que sens planteja a l'anunciat: Tot per tots?. En aquest cas sí, però d'una forma no molt abusiva, o sigui, no es tracta de que tothom disposi de la mateixa renda, ja que una persona que treballa i es guanya bé la vida, no té perquè quedar-se amb un sou mínim perquè una altra persona que no fa res en pugui gaudir.

En conclusió, aquesta funció l'Estat la realitza per igualar les possibilitats de cobrir les necessitats bàsiques.

Aquí mano jo! La manca de competència en els mercats és un perjudici pels consumidors

Text expositiu escrit per Aida Soler i Jordi Escrigas (7/06/2009)

L’Estat, o el que és el mateix, el sector públic, té diverses funcions en l’economia: regular, consumir, produir, redistribuir i conduir. No tothom està a favor de l’intervenció de l’Estat en l’economia, hi ha dos grups clarament distingits: els keynessians, que són els que hi estan a favor, i els liberals, que hi estan en contra. Aquest article es centra en la funció reguladora del sector públic en els mercats de competència imperfecta.

Però primer de tot, què és la competència imperfecta? Els mercats de competència imperfecta són els més habituals. En aquests mercats una o més empreses poden influir sobre el preu amb més o menys intensitat, de tal manera que com menor sigui el nombre d’empreses existents, més gran serà la capacitat per influir sobre el preu. Per aquest motiu, els diferents models de mercat de competència imperfecta es classifiquen en funció del nombre d’empreses que hi participen: monopoli, oligopoli i competència monopolística. En aquests dos últims mercats no hi entrarem, ja que donaria per tot un altre article. El monopoli, és el cas extrem de competència imperfecte. Es caracteritza per l’absència de competència. Una única empresa produeix tots els béns o serveis i, per tant, té la plena capacitat per influir sobre el preu o la quantitat que cal produir. Per exemple: Altadis, una antiga empresa tabacalera, controla de forma exclusiva la distribució de tabac a Espanya i fixa el preu unilateralment.

Però, perquè ha d’intervenir l’Estat? Doncs per garantir el funcionament competitiu dels mercats i que el conjunt de la societat en percebi els beneficis. És a dir, que hi hagi competència en el mercat de tal manera que no s’exerceixi un poder de mercat que provoca un encariment dels preus i una reducció de les opcions d’escollir i, per tant, un perjudici pel consumidor.Cal dir que el monopoli no és sempre perjudicial per la societat. A vegades també afavoreix la millora del producte, ja que si l’empresa té la seguretat de poder fixar preus alts durant un llarg període de temps per la inexistència de competència, tindrà estímuls per innovar sobre el producte o inventar-ne un de nou. En resum, podríem dir que l’objectiu d’aquesta intervenció és buscar l’eficiència econòmica. 

I com hi intervé? L’Estat fixa lleis antimonopoli, que són unes lleis que prohibeixen els acords entre empreses d’un sector i per tant, no permet que actuïn amb col·lusió(com si només fossin una) així garanteix que encara que hi hagi pocs productors en el mercat, actuïn competint. L’estat també pot fixar preus màxims sobre un monopoli. Aquesta intervenció es fa quan la raó perquè hi hagi un sol oferent són els costos d’implantació o d’infraestructura que requereix el sector. És el cas de l’energia que ens arriba a les cases. Fer arribar l’energia a un poble requereix unes instal·lacions molt costoses, de manera que, quan una empresa ha fet aquesta inversió absorveix tot el mercat i cap altra s’hi instal·larà. En aquest cas no es pot prohibir el monopoli, ni es pot demanar a una altra empresa que també s’instal·li allà perquè no li sortirà a compte per tants pocs clients. Que caldrà fer doncs, perquè no hi hagi un abús de preu per part de l’empresa elèctrica? Doncs, establir un preu màxim que no li permeti fer aquest abús.A vegades, també s’actua en aquest tipus de monopoli que s’anomena natural, adquirint les infraestructures (xarxes de transport de l’energia) per part de l’Estat que després llogarà a qualsevol empresa que distribueixi l’energia pels pobles.Hi ha uns altres tipus de monopoli que sorgeixen del fet que només es pot ser oferent d’aquest mercat si s’obté una llicència. Aquests tipus de monopolis que s’anomenen legals, es poden regular incrementant el nombre de llicències que es concedeixen, de manera que s’introdueix competència .El títol de l’article “aquí mano jo!” sintetiza bé el paper regulador que ha de fer el sector públic sobre els monopolis. Ja que en aquests mercat qui mana és l’empresa monopolística fixant els preus que vol o oferint quanitats més petites que les desitjades pels consumidors, però amb la seva funció reguladora, l’Estat és qui posa les normes de joc i, per tant, podríem dir que mana ell.En la nostra opinió, estem a favor d’aquesta funció que exerceix l’Estat, ja que, com a consumidors ens interessa que es vulguin millorar els productes, que hi hagin preus raonables i que tinguem l’oportunitat d’escollir, i sense l’intervenció de l’Estat, això segurament no seria possible.L’economia el que ha de fer és avançar, millorar dia a dia.

Presentació del Bloc

El 2009 els alumnes de primer d'economia van engegar una nova iniciativa destinada a tothom que tingués interès a comprendre els fets econòmics que ens envolten, especialment als  pares i mares d'aquests alumnes que consultant aquest bloc poden llegir els articles i reportatges que els seus fills i filles van aprenen a fer. 

L'objectiu d'aquest bloc era, i és, que l'alumnat aprengui a parlar d'economia.  Però també  vol ser una eina per contribuir a assoliment de la competència lingüística de producció de textos i per aquest motiu treballem amb coordinació amb el departament de llengües perquè aquestes ratlles que aquí llegiu parteixin d'unes guies d'escriptura i una reflexió sobre l'ús de la tipologia textual més adequada. Perquè estem convençuts que només escrivint, s'aprèn a escriure.  

Per tant, no hi trobareu grans ressenyes econòmiques sinó les nostres paraules, les que són pròpies de primer de Batxillerat i les que estem aprenen a l'aula d'economia.

Aquest 2012, el bloc canvia de format per poder modernitzar-se i fer ús de les tecnologies actuals per això molts dels textos dels que trobareu tot i que tenen data d'enguany han estat escrits pels alumnes dels cursos 2009-2010, 2010-2011 i 2011-2012